Història del municipi
Història
Olesa es formà dins del terme de l'antic castell de Camba. Les campanyes arqueològiques dutes a terme al turó de Sant Pere (situat a llevant de Puigventós, a la zona de tramuntana del terme i a 466 m d'alçada) corroboren l'existència de nuclis habitats dins el terme de la vila des del segle VI aC. Les troballes de ceràmica àtica d'importació i de restes constructives i ceràmiques ibèriques, són mostres de l'existència d'un intercanvi comercial amb la resta de la Mediterrània, a través del riu Rubricatus (Llobregat). Aquesta activitat es perllonga durant un llarg període de temps: segles VI a III aC.
La presència continuada de l'home al turó es fa palesa per l'existència d'una necròpolis de l'alta edat mitjana, la qual ha donat diverses mostres de ceràmica, sivelles i restes antropomòrfiques.
L'establiment del nucli del turó de Sant Pere ens dóna informació sobre el curs històric dels esdeveniments dins el terme, gairebé sense lapsus, a causa de la seva continuïtat ocupacional (a diferència del que és en si el nucli actual de la vila, que no ens apareix documentat de forma directa fins a la fi del segle X).
S'ha trobat documentació del segle X on es fa referència a dos castells que hi havia al terme d'Olesa: el de les Espases (actualment Sant Salvador de les Espases) i el de Sacama (Sant Pere Sacama).
L'any 963 el castell de Sacama es troba en possessió del comte Miró de Barcelona. Entre el 963 i el 966, el comte Digfred mana construir una capella preromànica sobre les restes d'un primitiu oratori visigòtic, de la qual farà donació (junt amb el castell) a l'Abadia de Ripoll. En el segle XI es porta a terme la construcció de l'actual capella romànica. Construïda sobre un espadat, la capella és de nau única i presenta la típica decoració (a la part exterior de l'àbsida) amb arcuacions llombardes fetes entorn del 1090. La portalada principal, avui desfeta, era del segle XII. L'ermita fou reformada l'any 1985.
L'ermita de Sant Salvador de les Espases, que no és documentada fins el 1348, s'alça al cim d'un turó al lloc de l'antic castell de les Espases -esmentat ja l'any 985-, on conflueixen els termes municipals d'Olesa, Esparreguera i Vacarisses, si bé eclesiàsticament depèn de la parròquia d'Olesa. No se sap res del seu origen, però, en tot cas, no sembla que es pugui remuntar més enllà del segle XIII, perquè el 1205 no apareix en la relació de les esglésies del terme. El 1604 i el 1776 es feren reparacions de l'ermita, que li donaren la fisonomia actual. Al llarg de l'any 1924 i en anys posteriors l'ermita ha estat reestructurada completament i, actualment, l'entitat olesana Amics de Sant Salvador de les Espases vetlla per l'ermita, en la qual se celebra un aplec anual el primer diumenge de setembre.
El primer nucli urbà es formà al voltant del castell i l'església, edificis situats dalt d'un petit turó i envoltats d'una muralla de defensa. Ens consta que l'any 1002 la seva església era considerada de les més antigues del bisbat. El dit castell església fou cedit a la Canonja de Barcelona l'any 1012. El 24 de gener de 1147 el bisbe Guillem de Barcelona es desplaçà a Olesa per a la consagració de l'església.
L'any 1264 Bernat de Centelles vengué la vila i el castell d'Olesa a Montserrat, i el 1359 Pere el Cerimoniós vengué al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, tota la jurisdicció civil i criminal de la vila i el castell de Sant Pere Sacama. El monestir de Montserrat posseiria la vila d'Olesa fins a la desamortització dels béns eclesiàstics de 1835.
L'església de Santa Maria ha patit diferents transformacions al llarg del temps. El 1589 s'acordà portar a terme una primera ampliació, que no estigué enllestida fins al 1624, època a la qual també pertanyia el retaule major, dedicat a Santa Maria. La torre del rellotge (que formava part de l'antic castell) també fou remodelada entorn d'aquestes dates.
L'església patí els efectes de la Guerra Civil (1936-1939) i fou cremada totalment. L'any 1940 es començà la reconstrucció del nou temple, que fou inaugurat l'any 1956. El poblament medieval es formà entorn de l'església i del castell.
Al llarg dels segles la vila s'anà engrandint, però no fou fins al 1898 que s'aprovà l'Eixample d'Olesa, un projecte inspirat en el Pla Cerdà de Barcelona i que engrandí la vila cap al sud amb un disseny de quadrícula.
Entre els anys 1954 i 1956, s'edificaren els barris de Sant Bernat. El 1975 es començà a edificar el Collet de Sant Joan; el 1981, les Planes, i el 1997, els Closos. Durant els darrers anys s'han anat construint diverses urbanitzacions prop del poble a la part de llevant: Oasi, Llumbreres, Ribes Blaves i Rubiroles.
A causa de la seva situació geogràfica, Olesa no tenia una bona xarxa de comunicacions i havia quedat sempre molt aïllada de les poblacions veïnes. Aquest fet en moments concrets li resultà avantatjós, però en algunes èpoques li causà molts problemes; així, en els anys de la revolució industrial, aquesta no fou tan esplendorosa com en d'altres poblacions veïnes.
Un fenomen important de començament del segle XIX fou el ressorgiment del termalisme, és a dir, la utilització de les propietats curatives de les aigües. L'explotació de les aigües sulfuroses del Balneari de la Puda portà a Olesa un gran nombre de visitants, alguns dels quals s'allotjaven al Balneari, però d'altres ho feien al poble, a l'Hotel Gori, antiga masia transformada en hotel i que actualment és l'Ajuntament. El Balneari tancà les portes el 1958, a causa del canvi de costums que posà de moda passar l'estiu a la platja en lloc d'anar als balnearis.
Olesa veié la necessitat urgent de millorar com fos les comunicacions. Amb la construcció de la línia fèrria de Barcelona a Saragossa (RENFE) l'any 1865, es pensà en la possibilitat de millorar, però el fet que el traçat no passés prop del nucli urbà (l'estació era a 5 km del poble) no canvià la situació.
A finals del segle XIX es construí la carretera de Viladecavalls a la Puda, que originà un canvi en l'estructura urbanística d'Olesa.
El riu era una de les barreres que més condicionava l'estructura de la xarxa de comunicacions. Des de temps antic l'única forma de franquejar-lo era a peu o bé en barca. La Barca d'Olesa, amb el seu barquer, tenia per missió traslladar els viatgers i carruatges d'una banda a l'altra de riu, a qualsevol hora del dia o de la nit.
L'any 1915, amb la inauguració del pont que uneix Olesa amb la carretera d'Esparreguera, Olesa aconseguí sortir del seu aïllament.
Amb l'arribada del Carrilet (línia Barcelona-Manresa) el 1922, s'obrí una altra via important de comunicació amb l'exterior.
L'agricultura i la indústria
A Olesa, escampades pel terme, hi havia un gran nombre de cases aïllades que es dedicaven al cultiu de la terra; aquestes cases, anomenades masies, es construïen prop de cultius i actualment es troben en bona part enrunades o desaparegudes.
Fins fa pocs anys hi havia masies dins el nucli urbà que han desaparegut en anar creixent la població, i dins el terme se'n podien trobar unes quantes més. Actualment només n'hi ha tres que són habitades per masovers i que segueixen l'explotació agrícola amb cultius de secà, de regadiu i arbres fruiters.
La producció agrària més apreciada ha estat el cultiu de l'olivera. L'existència de premses d'oli es remunta al segle XV. En el segle XVIII es té constància que l'oli d'Olesa s'utilitzava amb fins medicinals i l'any 1929 va guanyar la Medalla d'Or a l'Exposició Internacional de Barcelona.
En els segles XVIII i XIX és quan la producció d'oli a Olesa arribà al màxim, amb 12 molins d'oli; però a finals del segle XIX hi hagué una forta davallada d'aquest cultiu i quedaren només 6 molins en funcionament.
L'any 1912 els pagesos olesans, cansats de tenir problemes amb els amos dels molins, s'ajuntaren formant la Unió de Pagesos i crearen la Premsa Nova amb nous sistemes i tècniques que milloraven el premsat.
El cultiu de l'olivera anà davallant: la prosperitat de la indústria tèxtil i la forta glaçada de 1956, que matà moltes oliveres, en foren les causes principals.
Quan començà la crisi industrial, amb el tancament de moltes fàbriques d'Olesa, hi hagué una lleu recuperació d'aquest cultiu, però actualment ha tornat a disminuir, sobretot per culpa dels greus incendis de l'estiu de 1994.
La varietat d'olivera que es conrea majoritàriament a Olesa és la palomar.
Tradicionalment, la zona més planera de la vila, propera al Llobregat, es dedicava al conreu d'hortalisses i fruiters. Ara bé, a causa de l'eixample del nucli urbà i la instal•lació de fàbriques, l'ús agrícola anà perdent importància.
La industrialització data dels segles XVI i XVII, sota l'agrupació del gremi de paraires. Es teixia a mà el cànem i el lli. Entorn el 1750, s'introduïren les indianes (teixits de cotó estampats) i es començaren a formar els primers capitals per reinvertir en maquinària tèxtil.
La introducció del vapor a Olesa cal situar-la entorn del darrer terç del segle XIX. Les grans naus o quadres en què s'instal•laren aquestes màquines eren llogades als teixidors. El 1880 hi havia 32 fàbriques de teixits, 4 de filatures i 6 de tints, la majoria de les quals es basaven en petits tallers d'estructura familiar.
L'electrificació de la indústria i la millora de les comunicacions, especialment la construcció dels Ferrocarrils Catalans, comportà un progrés important per a la indústria tradicional. Aquesta, si bé ha perdurat fins a l'actualitat, fou realment durant els anys cinquanta i seixanta quan tingué la màxima prosperitat. A partir del 1975 la crisi general afectà greument la indústria local i diverses fàbriques hagueren de plegar. Durant els darrers vint anys s'han introduït a Olesa altres sectors de la producció, com el químic, el metal•lúrgic, el de l'alimentació i el de la decoració.
També podeu trobar més informació a la vikipedia en català, on La Biblioteca Municipal d'Olesa hi va aportar continguts a través del projectes Wikitakes Olesa.